Presidenta de la Comissió Dona i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya

El juny passat es va celebrar l’STEM Gender Equality Congress a Berlín, amb la participació de prop de 40 conferenciants i més de 230 delegats de 30 països d’arreu del món, entre els quals la directora científica del Canadian Institute of Gender and Health, Clara Tannenbaum. Al Canadà, amb una ministra de Ciència declaradament feminista, acaben d’aprovar un pla que té com a objectiu principal revertir les desigualtats entre homes i dones en lideratge de recerca. No són, però, els principis del pla el que el fa singular, sinó com està previst fer el seguiment de resultats a cadascuna de les universitats canadenques. El pla estableix que si no demostren, al cap de dos anys, que han implantat mesures correctores de les desigualtats de gènere en reclutament i carrera acadèmica, les universitats perdran el finançament públic que rebin per les càtedres de recerca. El Pla és conegut entre el món universitari amb un lema prou contundent: “no women, no money”.

Vaig participar al Congrés presentant l’experiència de 10 anys de la Comissió Dona i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya, i vaig poder constatar que tant la nostra Llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre homes i dones, com el fet de tenir una Comissió com la nostra, són un valor que ens situa, tant a nivell legal com de model de sistema universitari, a la banda dels països més progressistes del món. Però, en canvi, els indicadors ens mostren que, després de tots aquests anys d’esforços, els avenços són molt més lents del que voldríem. Continuem tenint equips rectors molt lluny de la paritat (ara mateix només hi ha 1 dona rectora a Catalunya); dels 42 centres CERCA només 2 els dirigeix una dona; i continua el desequilibri en les categories acadèmiques (del total de professors titulars les dones representen el 37% i ocupen només el 20% de les càtedres).

Els juristes diuen que la capacitat transformadora d’una norma pot derivar del seu poder coercitiu, o del seu poder conciliador. És a dir, de quines sancions s’aplicaran si no es compleix o bé de quins beneficis (no necessàriament materials) gaudirem  i poden ajudar-nos a concloure que, efectivament, ens convé i val la pena. Em costa imaginar en el nostre context un “no women, no money”. No seria fàcil d’implementar sens dubte, però probablement seria efectiu per generar canvis a curt termini.

Del que sí que estic convençuda és que és clau i urgent que des de la governança de les universitats es deixi de considerar el tema de la igualtat com un tema secundari (aquell tema “de les dones”). I que, a més, que es reconegui el seu paper estratègic i central per tal que el sistema universitari i de recerca català del futur, en clau de país, sigui reconegut internacionalment no només per la seva recerca d’excel·lència i els centres docents de primer nivell, com ho és actualment , sinó pels seus valors en igualtat d’oportunitats, coeducació i equitat. Això vol dir promoure les carreres científiques en base a la capacitat i l’excel·lència, sense que el fet de ser dona sigui una trava pels molts prejudicis encara vigents; incorporar la perspectiva de gènere a la docència i la recerca,  i visibilitzar la recerca feta per dones, sense posar en dubte la seva capacitat de lideratge.

Assolir-ho, sens dubte, implica convenciment polític i un canvi sociocultural d’ampli abast que va més enllà de la universitat. És un repte d’importants dimensions que ens implica a totes i a tots.

 

Pots seguir a l’Anna Berga a

Twitter: @AnnaBerga_

Linkedin: Anna Berga

Papers Revista Sociologia